«Vaig mirar la vall als meus peus. Sobre els rius que la travessen s’aixecava una espessa boira, que serpentejava en espesses columnes al voltant de les muntanyes de la vessant oposada, els cims s’amagaven entre els núvols. Els núvols negres deixaven caure una pluja torrencial que contribuïa a la impressió de tristesa que desprenia tot el que m’envoltava. Per què presumeix l’home d’una sensibilitat major a la de les bèsties quan això només aconsegueix convertir-los en éssers més necessitats? Si els nostres instints es limitessin a la fam, la set i el desig, seríem gairebé lliures. Però ens commou cada vent que bufa, cada paraula a l’atzar, cada imatge que aquesta mateixa paraula ens evoca.»

Frankenstein o el Prometeu modern.
Mary Shelley